Dilluns, 21-7-2008
Arribo a Oviedo després de 13 hores de viatge en tren. Em reuneixo a l'estació amb n'Isabel(havíem coincidit a Benasc), na Rosa i en Emili que també han vingut en tren. Anem a buscar una consigna, per deixar les maletes fins a les 3 , que es quan ha de venir el minibus. No n'hi ha: segons sembla la van tancar després del 11-M i no la han tornat a obrir. L'
Isabel truca a en Jordi(el guia) i aquest ens respon que podem deixar les maletes a l'hotel, on ell s'està i que es a 100 metres de l'estació.
La primera impressió es que Oviedo es una ciutat petita, molt simpàtica, i acollidora com les que a mi m'agraden per viure-hi. Més tard aquesta primera impressió es confirmarà.
Ens recomanen que visitem el casc antic, i cap allà ens dirigim, carrer Uría(el carrer principal) avall.
Arribem a la plaça de la Catedral, i després d'una breu visita, ens deixem perdre pels carrerons.
Arribada l'hora de dinar entrem en un dels locals de la "calle de la Sidra". Demano un "bonito amb pisto", que està boníssim, i per beure: sidra, es clar.
Cap a les 3 tornem a l'hotel, on ens reunim amb la resta del grup(en Joan Pere i n'Amparo, que vaig conèixer a Menorca, en formen part), i des d'on el minibus ens portarà a la nostra primera "base d'operacions" a Puertas de Vidiago.
L'hotel Latorre es una antiga "casona" d'indians adaptada per hotel i situada enmig d'un jardí preciós.
Després d'instal·lar nos, sortim cap a la Playa de Vidiago, el meu primer contacte amb el Cantàbric i amb la Costa Verde.
La Playa de Vidiago no es exactament una platja de sorra com aquelles a les que estem acostumats i el Mar Cantàbric estava una mica revoltat, raó per la qual vaig renunciar al bany.
Una darrera mirada, per avui, al Cantàbric i tornem al nostre hotel.
I encara no ha acabat tot: ara ens espera un excel·lent sopar de benvinguda, a la sidreria Poli, al costat de l'hotel
Dimarts, 22-7-2008
Aquest dia, i segons ens havien explicat, anàvem a fer el que aquí anomenen Ruta de los Bufones. Des de Llames de Pria, pel Bramadoriu i la Playa de Villanueva fins a la Playa de las Cuevas del Mar, i tornar cap a Llames per l'interior.
De moment i abans de l'esmorzar, aprofito l'estona per fer algunes fotos. Entre elles la de la "reina" de la festa a Astúries: la poma de sidra, i unes flors(les hortènsies em tenen el cor robat).
Quan pujo a esmorzar també faig fotos del jardí de l'hotel i algun detallet del menjador.
Mentre esperem els taxis que ens han de portar a Llames, m'entre tinc fotografiant l'amo de l'hotel Latorre i en Jordi.
Una vegada hem pogut comprar el menjar del dia, els taxis ens deixen a Llames de Pria. Lo primer que trobem es la Playa de Aguadamia, en la desembocadura del riu del mateix nom. Com veieu a aquestes hores estava molt poc concorreguda, a diferència de lo que passava al vespre, quan vam tornar.
Arribem al Campo de los bufones de Pria. Donada que es tracta d'un sol calcari, en el qual solen haver molts avencs, hi ha alguns, en forma de tubs estrets, que comuniquen amb els penyasegats, i que expulsen aire periodicament, fent soroll com el bram d'una bèstia.
Diuen que els brams d'aquest Bramadoriu es senten fins i tot en els "Picus". Veritat o llegenda? El que sí que es cert es que els bufones de vegades expulsen petites columnes d'aigua, com si fos un "geiser". Pero aixó només passa quan fa molt mala mar.
Les vistes de la Sierra de Cuera ens acompanyaràn tota la jornada.
Continuem per la costa en una simfonia de colors verts i blaus amb el contrapunt del gris de les roques, i amb alguna vaca pasturant pacificament a la vora del mar.
Primera pausa de la jornada
I continuem cap a la Playa de las Cuevas del Mar
Feia un lleuger oratge de nordest(que es el bo, "el que limpia" com diuen els asturians) i el dia era
claríssim. Fins i tot, en diferents punts del recorregut, es veia clarament el perfil dels Picus d'Europa, cosa no massa frequent segons ens va dir en Jordi.
Seguim, passem pel costat d'un típic "hòrreo" i arribem a la meitat del nostre recorregut.
Això si que es una platja de sorra, i tot convida a fer un bany. La única cosa a la que no estem acostumats es el fet de no poder deixar les coses a la vora de l'aigua. Pero es clar, aquí sí que n'hi ha marees.
El primer bany en el Mar Cantàbric es força satisfactori: la temperatura de l'aigua es la que a mi m'agrada: refrescant, "picant" com jo dic.
L'ambient es magnífic i, en aquestes condicions, el dinar, encara que precari, es força gustós.
Finalment emprenem el camí de tornada cap a Llames
Finalment arribem de nou a l'hotel. Una bona dutxa i a "fer temps" abans de l'hora de sopar(a la sidrería "Poli", es clar.
Dimecres, 23-07-2008
Avui farem el tram de la Senda Costera que va des de Puertas de Vidiago a Llanes, i tornarem en el carrilet de via estreta. La idea d'en Jordi es tornar després a Llanes per sopar i despedir-nos del Cantàbric.
Sortim caminat des de l'hotel mateix cap al nostre primer destí: los bufones de Arenillas. Es tracta del mateix fenòmen que ja vam conèixer ahir.
Panoràmica de la costa, des d'el Campo de Bufones de Arenillas en direcció a Andrín
Ens dirigim ara cap al riu Purón, entre boscos d'eucaliptus, i el creuem a uns 300 m. de la desembocadura.
Anem ara cap al poble de Andrín, on comprarem el menjar del dia.
Quan anem cap a la Playa de Andrín passem per davant del cementiri del poble. Heu vist alguna vegada unes hortènsies tan ufanoses?
A la Playa de Andrín no ens vam poder banyar perque hi havia bandera vermella, pero si que vam fer un aperitiu que ens va preparar en Jordi.
Pugem ara al mirador de La Boriza, des d'on hi ha unes vistes impressionants d'aquest tram de la Costa Verde.
Finalment caminem una mica elevats per sobre de la costa cap a Llanes...
... i arribem a la població.
Abans d'entrar-hi, però, dinarem al costat de la ermita del Santo Cristo.
En entrar a Llanes ens trobem alguns vestigis del seu passat "indiano", entre ells el palauet on es va rodar la película "El Orfanato"
Finalment arribem al centre, i decidim fer un vol pel seu casc antic, abans d'agafar el carrilet que ens durà a Puertas de Vidiago.
Una dutxa ràpida, i els taxis ens porten de nou a Llanes, on soparem.
Com que fan les festes de la Magdalena i Llanes està molt ple, ens cal esperar per poder entrar al restaurant. Decidim que la espera es farà més curta si anem a un bar a prendre unes tapes...amb la omnipresent sidra, naturalment.
Tornem al restaurant, pero encara ens hem d'esperar
Finalment ens tenen la taula parada
El Paco es una bestiola simpàtica, encara que, a la llarga es fa pesat
Una celebració improvitzada pel aniversari d'en Ramón
Finalment un breu passeig pel port i el casc antic de Llanes per fer baixar la mariscada
Dijous,24-07-2008
Canvi radical de decorat: avui deixem la costa oriental per endinsar-nos en el massís central dels Picus d'Europa.
Els taxis ens portaràn a Poncebos, aturant-nos a Aguilar de Cabrales, on comprarem menjar.
A Aguilar de Cabrales es evident el canvi d'ambient:
Com estava el formatge "del país", Toni?...
Arribem a Poncebos, des d'on el funicular ens pujarà fins a Bulnes. Tot el trajecte del funicular va per un túnel excavat en la roca i la temperatura en les estacions es gèlida.
Arribats a dalt, carreguem les maletes, i ens dirigim cap a la casa rural que està a Bulnes de Abajo(La Villa).
La casa no es gens luxosa, pero suficient i envoltada de "detallets".
Un cop instalats, en Jordi ens fa cinc cèntims sobre els Picus i sobre els plans dels propers dies.
El temps no es que sigui massa bo, pero, com diu l'Alberto: "El tiempo... Lo que se vea".
Avui pujarem pel camí de la Ruta de la Reconquista, ens desviarem després cap a l'esquerra, i tancarem el cercle baixant pel mateix camí.
Podem veure Bulnes de Arriba(el "Pueblu")
Nosaltres seguim pujant fins a les "majadas"
Ens aturem per dinar. Després començarà el que jo anomenaria "l'estriptis del Naranjo de Bulnes"
Seguim caminant, fem un'altra pausa, i... es repeteix l'espectacle
En Jordi ens explica la història de Rosa, la dels "quesus", i sembla que veiem la seva silueta caminant per la muntanya
L'espectacle es magnífic, i fins i tot els cards tenen aquí una coloració peculiar
Iniciem el camí de tornada
Les darreres vistes dels "Picus"...
... i arribem a Bulnes
Una bona dutxa, un passeig pel poble(que, per cert, queda pràcticament desert després de les 6 del vespre, que es quan baixa l'últim funicular)...
... i un bon sopar al restaurant d'en Rafa: El Redondín.
Divendres, 25-07-2008
El dia d'avui ha sigut el més dur de tota aquesta sortida: pujades considerables, passos compromesos, camins pedregosos(he acabat amb la planta dels peus feta un nyap)... i no ho hagués pogut superar sense l'ajut inestimable d'en Jordi, pero també de la resta de companys del grup.
La jornada comença com totes: fotos abans d'esmorzar.
Avui farem "La Travesía", es a dir: pujarem pel camí clàssic del Naranjo, fins l'anomenat Jou de Arriba. Aleshores ens desviem cap a l'esquerra, buscant el camí que va a Sotres, i el seguirem fins arribar a la casa de la Rosa, per baixar des d'allà a Bulnes.
Començem a pujar, i arribem a la primera dificultat del dia.
Superada la canal del Balcosin, arribem al Jou de Abajo...
Un antic forn de calç...
I el nostre primer contacte amb la fauna dels Picus
De totes maneres aquest isard es molt probable que estigués ferit, ja que no feia cap gest de fugida.
De la canal del Camburero no tinc cap foto perque la màquina estava dins de la motxilla d'en Jordi.
Arribem al Jou de Arriba, on ens aturem per dinar.
A partir d'aquí anem a buscar el camí de Sotres. El panorama es magnífic, i paga la pena de tots els esforços que hem fet.
Segon contacte:
Aquesta vegada podria tractar-se d'un cabirol, per les taques blanques de la gropa.
La casa dels "quesus"... i la Rosa, es clar.
Aquí una breu pausa, un bon berenar(finalment ens acabem el Cabrales que duia en Jordi a la motxilla des d'el principi de la sortida), i iniciem el descens cap a Bulnes.
Fins i tot sembla que el picu vulgui despedirnos efusivament!
Dissabte, 26-07-2008
Finalment farem la Senda del Cares! Estava previst de fer-la des de Poncebos fins a Caín, i que allà vingués a recollir-nos el minibús i ens portés fins a Oviedo. Pero el minibús no pot arribar fins a Caín, i en Jordi ha hagut de fer múltiples gestions per lograr que un 4x4 ens porti de Caín a Posadas, que es on comença la carretera "normal".
Després d'esmorzar, carreguem les maletes en el nostre "Ferrari" particular...
El funicular ens baixa a Poncebos, on comença la Ruta del Cares.
El camí comença amb una pujada(uns 200 m.) fins arribar a Los Collaos.
Passem per la vall lateral on hi ha el camí cap a Bulnes...
i per un indret on están esquilant uns bens.
Una breu pausa, un glopet d'aigua, ...
i arribem a Los Collaos.
Des d'aquí el camí va baixant suaument fins arribar a Caín. Aprofitem per fer la foto de "família"...
Les vistes son espectaculars.
La "fauna" de la Senda
A partir d'aquí l'ambient comença a cambiar. Es van veient més arbres, el gris de les roques va sent substituït pel verd ...
A mesura que anàvem baixant, l'engorjat es va fent cada vegada més estret i cada vegada son més freqüents els túnels. En algun d'ells s'agrairia si poguèssim disposar d'una lot o un frontal.
Un dels dos ponts que hi ha a la Senda.
Arribem al final de les gorges, que es on hi ha la captació d'aigua.
Finalment arribem a Caín.
Hi ha certes dificultats per arribar a Posadas(obres a la carretera). Total que es fa bastant tard fins que no estem a l'hotel a Oviedo. Després de instal·lar-nos, anem a sopar a una de les sidreries més antigues d'Oviedo.
Diumenge, 27-07-2008
Els "treneros" teníem gairebé un dia més per visitar Oviedo(o els seus voltants). Després d'esmorzar toca decidir el que farem. Na Isabel vol visitar Santa María del Naranco, que,segons explicacions de la recepció, està molt a prop. Anirà amb na Rosa. Jo haig de comprar unes coses que m'han encarregat, i com que temo que en diumenge les botigues que obrin només ho faran pel dematí, decideixo quedar-me al centre d'Oviedo. En Emili vindrà amb mi, i quedem per dinar junts al Restaurante Fontan. Després veuré que algunes botigues també obren per la tarde, amb lo qual hagués pogut anar amb n'Isabel.
Es confirma la meva primera impressió: Oviedo es una ciutat molt acollidora(i molt neta). Sorpren la gran quantitat de figures de bronze que hi ha a prop dels indrets més característics: la "Regenta" a la plaça e la Catedral, davant d'un palau on podia haver viscut...
En Woody Allen a prop del Teatro Campoamor...
Aquestes dues presideixen el "mercadillo" dels diumenges...
La peixetera i el pescador estan davant de l'antic mercat del peix...
I finalment: endivineu amb qui té una lleugera semblança aquesta estàtua?
Una pausa, una cerveseta ben freda...
...i la sidra!
Continuem voltant per racons suggerents.
En aquesta botiga anunciàven "los carajitos del profesor". Al final no vam poder averiguar de qué es tractava.
Quan ja s'apropava l'hora de dinar vam trobar un grup de danses folklòriques...
... i un grup de gaiters..
Arriba l'hora de dinar (exquisit i molt abundant, com es costum aquí), de tornar a l'hotel i d'anar a l'estació.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest viatge s'acabat, pero un altre començarà...
A Reveure!!!
2 comentaris:
Los carajitos del profesor son unos dulces tipicos del pueblo de Cornellana.
Perdona te he dicho que el dulce es tipico de Cornellana, la realidad es que es de Salas y puedes ver algo sobre el en esta dirección www.vivirasturias.com/asturias/salas/carajitos-del-profesor/es, te escribo en castellano porque aunque puedo entender y leer catalá no soy capaz a escribirlo correctamente.
Publica un comentari a l'entrada